El dret a la llengua

On hi ha persones hi ha parla, perquè la comunicació és un imperatiu per crear comunitat. Totes les llengües són productes naturals i són totes iguals. Sabem que qualsevol homogeneïtat s'imposa sempre per la força, i no podem tolerar la desaparició de cap llengua. La pèrdua de diversitat lingüística que pateix l'espècie humana és contra natura, i reclama la mateixa urgència d'acció que tots els altres ecocidis. 
El 1996, amb l'objectiu de combatre la injustícia que suposa el declivi i la mort de llengües, naixia la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, per establir que totes les comunitats humanes han de poder viure amb plenitud en la seva llengua. Com que aquesta necessitat segueix sent vulnerada arreu, El dret a la llengua commemora i sobretot reivindica les lluites i exigències de la Declaració adaptant-la a l'estat actual del món, que ara com ara té una idiosincràsia frenètica i demofòbica que accentua i multiplica el perill en què es troba la diversitat lingüística. 
És, doncs, una declaració d'intencions rotunda, un crit per recordar que la diversitat humana i la lingüística són cares de la mateixa moneda, i que tot lingüicidi és un genocidi que cal no només condemnar, sinó sobretot evitar.

El dret a la llengua és una obra col·lectiva, impulsada pel Comitè de Drets Lingüístics del PEN Català amb la col·laboració del CIEMEN, escrita amb la voluntat de reivindicar la Declaració Universal dels Drets Lingüístics de 1996, feta a Barcelona, i de generar un debat per actualitzar-la i ampliar-la.
Vicenta Tasa Fuster,  professora de Dret Constitucional de la Universitat de València i cap del Comitè de Drets Lingüítics del PEN Català, ha estat la coordinadora del projecte.